Misteri

La nit del divendres 17 i 18 de Desembre el fotògraf Jordi Gallego va fer xerrada de fotografia Nocturna a Arbúcies, posteriorment vam fer una petita sortida per posar en pràctica el que ens havia explicat.

Bones Festes

No és una imatge nova, ni tant sols es del 2010, però degut a les poques sortides que puc fer últimament, i al no tenir imatges de temàtica nadalenca. He trobat apropiat utilitzar aquesta imatge per desitjar-vos unes Bones Festes i un 2011 feliç i ple de bona llum.

Publicació del meu bloc a la Vanguardia

Hola amics, a partir d'avui i durant uns dies aquest bloc estarà publicat a la Vanguardia.es.
El trobareu a la secció tengo un Blog.
Aquest es l'enllaç:  Tengo un Blog

Un regal de tardor

A vegades no cal anar molt lluny per capturar una posta de sol com aquesta. A vegades la tenim al costat de casa, un dels primers regals d'aquesta tardor.

Nikon D300,  Tokina 11-16mm f/2.8  -   disparat a 11mm  f/13 a 1/6 a ISO200 i trípode

Nikon D300,  Tokina 11-16mm f/2.8  -   disparat a 11mm  f/11 a 1/8 a ISO200 i trípode

Nikon D300,  Tokina 11-16mm f/2.8  -   disparat a 11mm  f/11 a 1/3 a ISO200 i trípode

Saut deth Pish

  

 

La cascada del Saut deth Pish, d’entre 25 i 30 metres d’alçada és la més espectacular de tota la Val d’Aran. per arribar-hi seguim una carretera que en gran part va seguint el curs del riu Varradós fins portar-nos a aquest excepcional i impressionant saltant d’aigua.

Lac de Genos o Loudenvielle

El llac de Genos o Loudenvielle veritable mirall de la vall, envoltat de prats, boscos i grans muntanyes, el llac encara que va ser creat fa poc, als anys 70, sembla haver format part del paissatge desde sempre per posar de relleu la bellesa de la natura veïna. A les seves ribes trobem els pobles de Genos, Loudenvielle i Aranvielle. Un sender de passeig accessible per a tots permet donar la volta al llac.

Molló Parc

Marmota

Mufló

L'Ós Bru

El Cabrerès

El Dissabte 15 de Maig fem una sortida fotogràfica amb els de Sortidazz al Cabrerès.

(El Cabrerès és una comarca natural de la Catalunya interior, situada Osona, la Garrotja i la selva. Limita a l'oest amb la plana de Vic, al sud amb la vall de Sau i les Guilleries, al nord amb la serra de Cabrera i a l'est amb la vall d'en Bas  les planes d'Hostoles). A les 5:00H he quedat amb en Sergi per pujar. Un cop al coll de Condreu ens trobem en Pere. Així doncs pocs minuts desprès de les 6:00H ja tenim les màquines a punt per fotografiar la sortida de sol.

 

Desprès d'una discreta sortida de sol i d'un bon esmorzar ens dirigim cap a Tavertet on a les 11:00 hem quedat amb en Roger Escolà.

Així doncs quan ja hi som tots comencem l'intent de trobar el camí per accedir al Salt del Molí Bernat, l'intenció és fer una ruta circular, anar-hi per un corriol molt amagat i tornar pel camí habitual. Peró el corriol el perdem un vegada i una altra. Finalment gràcies al telèfon d'en Sergi aconseguim trobar el Salt. És un salt realment espectacular. Despres de les fotos de rigor tornem a Tavertet.

Ja per finalitzar aquesta interesant sortida fotogràfica, vam anar al Morro de l'Abella, una espectacular punta de cingle que permet veure tota la vall de Balà i el pantà de Sau.

Salt de Tirabous

Beynac

El Castell de Beynac està situat a la comuna de Beynac-et-Cazenac, al departament de la Dordonya i més concretament dins del Perigord Negre, a França. Està anclat sobre un alt penya-segat calcàri, dominant el poble allargat sobre la riba dreta del riu Dordonya.

Una mica d'història de Beynac:

Si el passat més llunyà es perd en les llegendes, el seu nom és testificat per primera vegada el 1115, quan diversos senyors del Perigord, entre els quals Mainard de Beynac, ofereixen terres a Robert d'Arbrissel, fundador de l'abadia de Fontevrault. És sobre aquestes terres, en ple bosc, que és fundada el mateix any l'abadia de Cadouin. Nombroses donacions mencionades durant el segle XII pel cartulari d'aquesta abadia, indiquen que les possessions de la família de Beynac cobreixen ja un important territori. El fill de Mainard de Beynac, Adémar, que participa entre 1146 i 1148 en la segona croada, morí el 1194 sense hereu directe, l'any mateix en què Ricard Cor de Lleó torna de la captivitat. En aquesta època, el castrum de Beynac, dominat per una torrassa de pedra i envoltat d'un recinte, vigila ja des de fa molt de temps, millor que tota altra fortalesa, el curs de la Dordonya. Ricard Cor de Lleó ofereix llavors el castell de Beynac a Mercadier, un dels seus més fidels companys, a qui havia confiat la guarda dels seus castells d'Aquitània durant la seva absència. El 1200, Mercadier és assassinat a Bordeus i el castell torna llavors a la família dels Beynac, sens dubte a nebots d'Adémar.

El setembre de 1214, menys de dos mesos després de la victòria de Pelip August, a Bouvines, sobre una coalició en part finançada pel rei d'Anglaterra, Simó de Montfort, que condueix la croada albigesa, es dirigeix cap al Perigord meridional. La regió és llavors situada als límits entre el comtat Tolosa, que ha conquerit el 1213, i el ducat d'Aquitania, possessió dels Plantagenet. Simó de Montfort s'apodera de manera successiva dels propers castells de Montfort, Domme i Castelnoud i arriba finalment davant de Beynac, governat, segons Pierre dels Valls de Cernay, per un senyor "molt dolent, molt cruel, i molt violent opressor de l'església". Sobre aquesta gran Frontera que representa la Dordogne, titllar els senyors locals d'heretgia és una excusa fàcil per tal de sotmetre la Regió. Encara que el senyor de Beynac no ofereixi cap resistència i proclama que és "l'únic sobre aquesta terra a servir el rei de França i no el rei d'Angleterra", Simó de Montfort decideix atacar, o més aviat, segons el terme de Pierre dels Valls de Cernay, d'humiliar els cims de la torrassa i de les muralles.

Amb la intervenció probable del rei de França, el castell es queda tanmateix en mans dels Beynac. Lluny de ser aniquilats per la croada, aquests últims coneixen aviat un període de gran prosperitat, que testimonien les nombroses ampliacions de la casa senyorial.

Vassalls del bisbe de Sarlat, els Beynac continuen sent al llarg del conflicte fidels al rei de França. Els seus principals enemics són els senyors del massa proper castell de Castelnaud, passat per matrimoni a la família dels Caumont i defensant així de fet el partit del rei d'Anglaterra. Espiant-se de cada costat de la Dordogne, els dos castells federen al voltant d'ells els nobles del Perigord, en una lluita on és difícil distringir entre els odis locals i el conflicte entre els reis de França i d'Anglaterra. El castell de Beynac mai no és atacat, mentre que el de Castelnaud canvia moltes vegades de mans, de francesos i d'anglesos, fins el 1442, data en la qual Pons de Beynac i cinc altres barons, sota les ordres de Carles VII, fan fora definitivament els anglesos del castell de Castelnaud. La famillia dels comtes de Perigord havent estat eliminada durant la guerra, els quatre més importants barons, els de Biron, Bourdeille, Mareuil i Beynac, constitueixen una entitat fluixa al capdavant de la regió. La fi del segle XV i la primera meitat del segle XVI estan marcades per les seves baralles per al títol de primer baró del Perigord.

Convertits al protestantisme, els senyors del castell de Beynac participen en els nombrosos conflictes del regne a finals del segle XVI. El 1585, sota les ordres del rei de Navarra, defensen el castell, que serveix moltes vegades de refugi o de presó, i experimenten grans transformacions. El paper dels Beynac, no obstant, és poc important, en l'ombra de les gestes fetes per capitans com Blaise de Monluc per als catòlics o Geoffroy de Vivans per als Hugonots.

Però la història s'allunya de Beynac. Després de la mort el 1753 de l'últim hereu viril, les seves possessions passen, pel matrimoni de la seva filla, a la família dels Beaumont. En vuit segles, els Beynac no hauran deixat finalment més que el seu castell com a testimoni de la seva història. Els Beaumont abandonen la fortalesa fins al final del segle XIX. Un marquès de Beaumont resideix llavors de nou al castell de Beynac i hi comença un important campanya de restauració... que el condueix a la fallida. Els seus descendents no poden mantenir el castell que, classificat monument històric el 1944, és recomprat per un particular el 1961.

Darrerament el castell ha fet d'escenari pel film Joana d'Arc de Luc Besson.

Informació de la Viquipèdia.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Beynac

Baviera, Selva Negra i Alsàcia

Primer dia:

Som dues families amb 4 nens ( 2 nenes de 6 anys, una nena de 4 anys i un nen de 2 anys), i anem amb 2 caravanes.
Tenim per endavant 1.300 Km fins arrivar a la primera destinació i volem fer-ho amb dos dies. Així doncs, a les 5.00h comencem la ruta. Parem a dinar a una area poc abans d’arrivar a Grenoble. Finalment a les 19.30h desprès de 14 hores a la carretera, parem a fer nit a un càmping d’un poble Suís anomenat Orbe. Hem aconseguit el nostre doble objectiu: parar a dormir a dins de Suïssa i trobar un càmping molt aprop de l’autopista.

Segon dia:

Travessem Suïssa de sud-oest a nord-est. Però just abans de deixar el país parem a dinar a una area d’autopista a sobre del llac Constança. Realment un lloc privilegiat per parar. Poc desprès de dinar deixem Suïssa per fer un tram petit de carreteres d’Àustria i finalment entrem a Alemanya. Fem el tram desde el llac Constança fins a Schwangau per carreteres de mitja muntanya i realment val molt la pena aquesta zona és molt bonica.
L’estada a la zona dels castells de Lluis II de Baviera és intensa. Arrivem a la zona el Diumenge 10 d’Agost a la tarda i de seguida ens adonem que és una zona molt turística. De fet és l’únic lloc de tot el viatge on no trobem càmping en el primer intent. El segon que mirem, finalment trobem lloc, és un càmping de anomenat Bannwaldsee que com el seu nom indica està al costat d’un llac. És un càmping molt ben situat, al terme municipal de Schwangau.

Tercer dia:

Tenim previst visitar el famòs castell de Neuschwanstein i tenint en compte els consells de companys campistes decidim anar a primera hora a comprar les entrades, així doncs a les 8.00 hores quan obren les guixetes ja hi som. Ens donen la visita per les 10.40 hores. Per pujar el castell en principi voliem pujar amb autobús però hi ha molta cua i davant el perill de no ser a la porta a l’hora de començar la visita guiada, decidim pujar a peu. La visita dura 35 minuts aproximadament. Després anem al famós pont de Marienbrüke un dels pocs llocs on es pot contemplar la vista completa del castell.

Quan acabem la visita anem al peu del telefèric de Tegelberg a dinar. Desprès de dinar pugem fins a dalt. Les vistes desde dalt són una de les sorpreses agradables del viatge, és una d’aquelles imatges que dificilment oblidarem mai. Les vistes panoràmiques des del seu cim 1.730 metres són fascinants. D’un costat fins al sud es gaudeixen d’unes vistes veritablement alpines del Ammergebirge, cap al nord en dies clars es pot veure l’estadi del Bayern de Munich, la ciutat que porta el seu nom es troba a 100km. Una tempesta ens obliga a baixar abans del què hauriem desitjat i acabem de passar la tarda al càmping.

Quart dia:

Tenim dues visites a fer: el poble de Oberammergau i del castell de Linderhof. Així doncs ens dirigim cap el poble famòs per les façanes pintades.

Oberammergau és un municipi del districte de Garmisch Partenkirchen a l'estat federat de Baviera, Alemanya. Aquesta localitzat a la vall del riu Ammer. Oberammergau és coneguda sobretot, per la seva escenificació de la passió de Crist cada deu anys.

En l'any 1633, durant una epidèmia de pesta, els habitants del poble van jurar dur a terme una escenificació periòdica de la passió de Crist si eren protegits de la malaltia. Aquest fet va ser l'origen de l'avui mundialment famosa tradició, que es realitza per primera vegada el 1634. L'escenificació es realitza cada deu anys, amb la participació de fins a 2000 habitants del poble. La propera està planejada per a l'any 2010.

Fem la visita de rigor i agafem el cotxe per dirigir-nos cap al castell de Linderhof (és un palau localitzat en una vall propera al poble de Oberammergau. És el més petit dels tres palaus construïts per Lluís II de Baviera i l'únic que va veure acabat). Al castell fem la visita els jardins que són molt bonics i desprès la visita a dins del palauet. És molt petit però molt luxòs. Ja només ens queda visitar la gruta artificial de Venus.
Aquí acaba la nostra visita a aquesta zona de Baviera. Ha sigut una sorpresa en tots els sentits. Ens ha agradat molt la zona i esperem poder-hi tornar en una altre ocasió i aprofundir mès a la zona.

Cinquè dia:

Avui deixem Baviera, enganxem les caravanes i ens dirigim cap a la Selva Negra. La Selva Negra, en alemany Schwarzwald, és un massís muntanyenc al sud-oest d'Alemanya. El nom de Selva Negra al·ludeix als densos boscos d'avets de la zona que donen al paisatge una aparença fosca. Es diu en la zona, antigament anomenada Marciana Silva, que van ser els romans qui li van donar dit nom, inspirats en la foscor que caracteritza el pas per enmig dels boscos que la poblen.

El trajecte el fem per autopista i és una mica llarg, finalment desprès de 350 km arrivem a la Selva Negra. Volem acampar a prop del poble de Schiltach, sembla un bon lloc per visitar aquella part de la Selva Negra. Però el navegador ens fa una mala passada i ens fa passar per un tram de carretera estreta, amb una baixada del 17%. Quan ens n’adonem ja no podem fer mitja volta, però la sorpresa més gran encara ha d’arrivar. Aquesta carretera va a parar al mig del poble de Schiltach i ens fa passar per un revolt de 180 graus, per un tram no gaire ample. Amb alguna dificultat que altre superem els entrebancs i finalment arrivem al càmping a Wolfach. Quan arrivem al càmping ens adonem que degut a la temperatura que han agafat els frens de la caravana hem fós uns taps de plàstic que tapen els cargols de la roda.

Sisè dia:

Volem visitar el llac de Mummelsee, peró no trobem el desviament a la carretera, de totes maneres disfrutem dels paisatges de la zona desde dalt dels cotxes. A la tarda visitem Schiltach és un poble preciòs, amb unes excelents cases amb bigues de fusta. Destaca la bonica plaça del mercat. Anem a fer les compres i per avui ja n’hi ha prou.

Setè dia:

Plou bastant i fa bastant fred així doncs al matí anem a Freudenstadt on hi ha una bonica plaça és una plaça molt gran. A la tarda enganxem les caravanes i ens dirigim a la zona de Titisee.

Vuitè dia:

Anem a Todtnau per baixar pel seu famós tobogan gegant, són 1058metres de desnivell, és realment molt divertit i per la tarda visitem Titisee.

http://www.hasenhorn-rodelbahn.de/index.php

Novè dia:

Avui anem a l’Illa de Mainau. L'Illa de Mainau, també coneguda com la illa de les flors, és una illa d'Alemanya en el Llac Constança. Una visita molt recomenable i si aneu amb nens encara més, quan tornem cap el càmping veiem un cartell que diu: Schaffhausen 30 Km. Tot i que en principi no estava previst, aprofitant la proximitat anem a veure les cascades de Rin.Fem una volta amb un vaixell per sota les cascades.

Desè dia:

Avui toca Triberg i les seves cascades. El poble i la cascada ens deixen una mica decebuts, el millor de tot són els esquirols tant atrevits que hi ha al voltant de la cascada.
A la tarda enganxem caravanes i ens dirigim cap a l’Alsàcia. És una regió de França situada a l'extrem nord-est. Comprèn els departaments de l'Alt Rin i del Baix Rin. La capital és Strasbourg. Anem al càmping municipal de Eguisheim. Desde aquí farem totes les visites a l’Alsàcia. Com a curiositat del càmping al centre del poble només hi ha 5 minuts a peu. El poble consta d’un carrer principal que és la Grand Rue que creua d’Est a Oest aquest petit poble edificat amb tres cercles concentrics de cases al voltant del que queda d’un castell del segle VIII. El centre neuralgic d’Eguisheim és la Place du Chateau on hi trobem la font del Papa Sant Lleó IX.

Onzè dia:

Iniciem les visites a l’Alsàcia amb la visita a Kaysersberg és un bonic poble medieval on destaca la Place Jean Ittel ,on hi trobem la font de l’emperador Constantí i l’ésglesia de la Ste. Croix.

A la tarda fem l’esperada visita a Colmar. Aquesta encantadora ciutat Alsaciana, famosa per les seves cases, pels seus carrers i sobretot pel barri de la Petite Venise. Només arrivar al centre comença ploure així doncs aprofitem per pujar a un trenet turìstic i fer la volta per la ciutat, així ens fem una idea de la visita que tindrem que fer després a peu i de pas no ens mullem.Quan baixem del trenet ja ha parat de ploure, visitem primer els voltants de la catedral i després finalment arrivem a la Petite Venise (Petita Venecia), la zona més bonica de la ciutat. Ès un barri ple de dotzenes de cases pintades de color pastel al voltant del riu Lauch. Situar-se sobre algun dels ponts que creuen els canals i poder contemplar les boniques cases que hi ha al costat ès una postal difícil d’oblidar.

Dotzè dia:

A primera hora anem a fer una visita curta a Obernai, de tots els pobles que visitem a l’alsàcia és segurament el que ens ha agradat menys, tot i que te racons molt bonics.
Després ens dirigim a Strasbourg. Ens dirigim cap a la famosa catedral de Strasbourg, la visitem per dins, també fem una volta pels carrers que hi han al voltant. Desprès ens dirigim cap al riulls per fer una volta amb vaixell a la ciutat, la visita dura 80 minuts, realment val la pena. També veiem funcionar les escluses desde dalt del vaixell. Finalment quan baixem del vaixell fem la visita al barri de Le Petite France, antic barri de pescadors amb molt encant.

Tretzè dia:

Avui començem el dia visitant el Castell de Haut-Koenigsbourg, hi ha molta gent peró el podem visitar sense problemes, hi ha molt bones vistes de la zona desde la part alta del castell.

Després ens dirigim a Ribeauvillé amb la seva talaia medieval, que porta un rellotge del segle XVI, el seu Ajuntament i la "Pfifferhüs" casa dels músics de pifre -una mena de flautí- que originà una de les festes tradicionals més conegudes de l´Alsàcia).
Finalment completem el dia visitant Riquewhir és un poble preciós per alguna cosa és la cinquena localitat més visitada de França. La Place Voltaire és l’inici de la visita al poble i despres nomes cal seguir La Rue du General de Gaulle per comprovar la bellessa del poble a l’altre extrem de la Rue trobem Le Dolder que és la joia de la corona de Riquewhir. És una torre de pedra i fusta amb un petit campanar a la part més alta. Tornem al cotxe per un caminet que s’enfila per les afores del poble entremig de les vinyes.

Catorzè dia:

És l’ultim dia de les vacances, tant esperar-les i ja s’han acavat, fem la visita sencera a Eguisheim i la tarda que ens queda lliure tornem a Colmar per ara si poder visitar la ciutat sense pluja.

Quinzè i Setzè dia:
Fem els aproximadament 1050 kms de tornada sense cap problema.

Finalment han sigut 16 dies i 4000 kms.