Per un 2012 ple de bona llum.

Gueirua i Silencio

Aquesta entrada, tot i que les imatges que hi surten, estan fetes en unes hores gens adequades fotograficament parlant. Però jo tenia ganes de fer-la.
Es tracta de dues platges amb un potencial espectacular. Per diferents raons que ara no explicaré, no hi vaig poder anar a unes hores decents per poder-les capturar com realment es mereixen.
La primera d'elles és feta una tarda després de tot un dia de pluja, amb un cel gris i sense cap interès. Les tres següents son fetes el migdia.

Us puc asegurar que hi tornaré, son dues platges meravellosses i molt aprop una de l'altre. Espero a la propera anar-hi en unes altres hores i trobar bona llum.

Adéu tardor

Tres imatges variades de tardor, amb una llum molt diferent. De fet pertanyen a tres dies i a indrets diferents.
La primera està feta a la Garrotxa i les altres dues al Montsent però amb dues setmanes de diferència. Bé potser no son gran cosa i es que aquesta tardor la collita de fotos ha sigut molt baixa, poques sortides i sense gaire sort.
Pel proper any espero poder gaudir més i millor la tardor.

Camí cap a la tardor

Finalment he pogut agafar el camí cap a la tardor, aquest any no em puc queixar, he fet una única sortida buscant colors al bosc, i la veritat és que la sortida ha sigut satisfactoria.

Ha sigut una sortida a cavall entre la Garrotxa i Osona. He d'agrair al Sergi la recomanació.

Ha estat una sortida en família a unes hores no gaire recomenables fotogràficament parlant, però tot i això estic content del resultat de la sortida.

Al final de la sortida al santuari de Bellmunt un regal inesperat, un arc de Sant Martí.

El Gegant del Parc

El Pic de Peguera (2.982m), fins el 5 de Juliol de 1996 era la muntanya més alta del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Data en què es produeix una nova ampliació del Parc, que abasta les actuals 14.119 ha. de superfície.

Tot i haver perdut el privilegi de ser la muntanya més alta del parc, el Pic de Peguera és un dels cims més atraients degut a la seva gran alçada, esveltesa i panoràmica insuperable.

Al Pic només hi ha una pedra on no hi caben més de tres persones, però la vista és inconmensurable.

Territori Esteve

Bé, tal com comenta en Pere en el seu bloc, avui l'Esteve ens ha obsequiat amb aquest bonic indret de la Costa Brava, el qual ell l'anomena Porta al cel...

No tenia intenció de fer tan aviat cap entrada de la sortida d'avui i encara menys havent-la fet ja en Pere, m'agrada deixar passar unes setmanes quan algun company ja ha posat una foto pràcticament idèntica. Però avui davant a l'invitació d'en Pere a fer-ho en un dels seus comentaris en la seva entrada L'escala 2.0, he decidit fer una excepció.

L'imatge és molt semblant ja que d'enquadraments pràcticament només n'hi ha un, està feta crec que uns segons abans que la d'en Pere.

Després d'aquest moment màgic hem tingut una conversa força interessant. I tal com ha fet en Pere, he decidit també no passar l'imatge pel PS, simplement està revelada amb el Camera Raw, no dedicant-li més d'un minut.

Portizuelo

Va ser la sorpresa d'aquestes vacances, aquest tros de roca em va agradar molt!
Per arrivar a ella no s'hi pot anar amb marea alta. Aquetes fotos estàn fetes al vespre. M'hagués agradat molt anar-hi a la sortida, quan el sol il.lumina directament la roca. Però aquells dies al matí la marea era a dalt de tot i era impossible accedir-hi.

Un cop hi has accedit a mesura que la marea va baixant, van quedant al descobert mil.lers de roques, el lloc és caòtic i la composició no és gens fàcil degut a la gran quantitat de roques i la poca aigua que hi queda.

Costa Quebrada II

Durant les vacances d'aquest any el destí principal era Asturias, de fet no estava previst passar per Cantàbria. Per arribar a la destinació principal, la nostre intenció era passar per Castella (per sota els Pics d'Europa). Finalment ja en ruta vàrem decidir improvitzar. En comptes d'anar direcció Burgos, com estava previst vam anar direcció Santander a passar un parell de nits aprop de la Costa Quebrada.

Per tant, totes les imatges que vaig poder fer van ser d'enquadraments clàssics, fotografiats ja per tothom.

No tenia res preparat de la zona, no coneixia enquadres nous, de fet, no sabia ni com accedir a les platges.

Si hi ha una propera vegada serà qüestió de preparar-ho bé, per intentar fer quelcom diferent.

Costa Quebrada I

Aquestes vacances hem anat a fer una ruta per la Costa Cantàbrica. No ha sigut una ruta fotogràfica, han sigut unes vacances familiars, tot i que he fet alguna escapadeta al matí o al vespre per intentar capturar les bones llums. Amb molt mala fortuna pel que fa a les llums la majoria de dies.
La primera parada d'aquestes vacances va ser a la Costa Quebrada, on sense tenir una llum ni uns cels espectaculars, van ser els millors de les Vacances.

Costa Quebrada, els vents i el mar es van aliar fa milions d'anys per construir un paisatge ple de sorprenents contrastos en aquesta lluita immemorial que mantenen amb terra ferma.
Són platges en general bastant desertes perquè no compten amb els serveis i comoditats de les platges més concorregudes. Totes elles tenen una cosa en comú que les fa especials i alhora diferents a altres enclavaments cantàbrics. I és que fruit d'aquesta guerra que els elements de la natura lliuren a mort per aquests indrets, el mar ha aconseguit separar de la terra enormes trossos de roques que, en forma de abruptes illots i altes parets de pedra, s'han quedat suspesos en l'aigua.
 

Les dues imatges pertanyen a la platja d'Arnia, la segona és una imatge nocturna, crec que la gran contaminació lumínica de Santander, li dona una aparença artificial, però visualment atractiva.
Aquesta és la primera entrega pel que fa a la Costa Quebrada, hi haurà una segona entrega i potser una tercera.

Bones vacances a tothom !!

He estat molts dies sense fer cap entrada al bloc per falta de temps.
Aquest entrada correspòn a una sortida nocturna de ja fa dies al pirineu acompanyat d'en Pere i l'Esteve.
Tot i que la idea inicial no la varem poder fer degut a les condicions meteorològiques, quan ja tornàvem, varem veure una escletxa al cel, varem decidir esperar i salvar la nit amb aquestes dues imatges.

No és un primer pla que m'agradi especialment però l'únic que hi havia.

Espero que us agradi.
Bones vacances a tothom i fins la tornada !!

Pinzellades de color

Un dels moments màgics viscuts a la zona d'Amitges.

Paisatge Astronòmic

Primer de tot agrair al Pere i a l'Enrique aquesta entrada sense ells no hagués estat possible!

No disposàvem de gaire temps entre la posta de sol i la sortida de la lluna; una lluna molt gran i lluminosa. Però en el poc temps que vàrem tenir, la natura ens va premiar amb aquest regal.
Tot i que les condicions de llum no eren les millors, vaig poder fotografiar per primer cop la Via Làctia.

Vaig provar diversos enquadraments i exposicions.

Espero a la propera tenir més temps i unes condicions de llum millors per capturar-la amb més força. 

Una finestra de llum

Malgrat tot

 

Quan vaig fer aquestes imatges, estava en un indret del nostre país meravellós fotogràficament parlant com és el Delta de l'Ebre. Eren unes petites vacances familiars acompanyats per una altra família. Per tant, d'entrada, no eren les condicions idònies per sortir a fer fotografia. Després d'un dia esgotador (passejar pels pobles de botiga a botiga i d'aparador a aparador). Després de sopar quan ja tothom dormia i malgrat el "cansament", vaig decidir intentar anar a fer fotografia nocturna. 

Però no s'havien acabat aquí els entrebancs, mentre em dirigia al lloc escollit els núvols avançaven a gran velocitat i per acabar-ho d'arreglar hi havia molta més contaminació lumínica del que els meus ulls havien detectat.

Malgrat tants d'entrebancs vaig poder fer un parell d'imatges nocturnes atípiques, jugant amb els núvols i la contaminació.

Un petit regal

Un dels molts petits regals que amaga la Bahía dels Alfacs

Un final del dia perfecte

La Badia dels alfacs, ens amaga molts tresors fotogràficament parlant, com aquest petit i vell embarcader, tot un regal.
Tot i uns dies completament tapats l'últim vespre unes petites escletxes al cel, ens van obsequiar aquest espectacle.

The Wall

Aquesta entrada no té res a veure amb la fotografia.

El passat 29 de Març vaig tenir el privilegi d'assistir a un concert, però no un concert qualsevol, un CONCERT únic i probablement irrepetible, The Wall de Pink floyd interpretat pel seu creador Roger Waters ( baixista, vocalista i compositor del grup PinkFloyd).

Vaig poder fer quatre petites captures de video amb una senzilla càmera de fotos, la qualitat de so i d'imatge és dolenta, però val la pena dedicar-hi quatre minuts a aquests quatre videos i imaginar-se el que va ser viure aquest concert en directe. Una cosa us puc assegurar, no l'oblidaré mai.

 

 

El disc ens narra la vida de Pink, un futur músic que fracassarà estrepitosament, des del seu naixement fins la seva absoluta decadència.
Pink comença a rebre cops durs a la vida des de la infantesa. Durant la Segona Guerra Mundial, el seu pare mor en un camp de batalla d'Anzio (de la mateixa manera morí el pare de Roger Waters). Arran d'això, la seva mare el sobreprotegirà. Acabarà la seva infantesa rebent un sistema educatiu tirànic i opressor. Veu que el que intenten els professors és modelar els alumnes per a convertir-los en el que ells creuen que cal que siguin. Per això mateix es refugia en el món que ell mateix crea, ple de fantasia, en el qual aixeca un mur al seu voltant per aïllar-se del món que l'envolta. Cada mala experiència que s'esdevé en la seva vida no és sinó un altre maó en el mur. Després d'anar omplint buits en el mur amb maons i més maons, Pink atura la construcció del seu mur personal, convertint-se en una estrella del rock i casant-se. Això, però, no farà millorar la seva vida; la seva depressió anirà en augment, cosa que farà distanciar-lo de la seva dona, la qual cometrà adulteri, causant que el mur de Pink creixi i que acabi patint una extrema bogeria.
Després creurà que és un dictador feixista (totalment inspirat en el nazisme); finalment serà jutjat, amb la presència del seu professor i la seva mare. La sentència serà allò que més tem: l'enderrocament del mur.

Un lloc per tornar-hi

Hi ha indrets que quan hi vas per primer cop i encara hi ets, saps que hi tornaràs. Aquest és un cas, després de sentir-ne parlar molt d'aquesta cala, finalment hi vam poder anar, però les llums no ens varen acompanyar.

A milers

Nikon D300,  Tokina 11-16mm a 16mm,  30" a f/2,8 i 1000 ISO.

Circumpolar

Feia molt temps que tenia ganes de fer una circumpolar, dies enrere vam fer una sortida al Castell Tagamanet i per fi vaig poder provar realitzar aquest tipus d'imatge.
No estic segur de si es una bona imatge, però per ser la primera estic bastant satisfet.
Ah!! Pere, gràcies per aclarir-me el perquè dels diferents colors del estels.

José Benito Ruiz

Unes setmanes enrere, vaig rebre una visita inesperada la qual em va fer molta il.lusió.

En Gabriel Brau un bon amic i gran fotògraf, sabent la meva afició per la fotografia de natura, va venir al meu taller a presentar-me en José Benito Ruiz i on varem poder parlar alguns minuts sobre fotografia.

La raó per la qual en José Benito Ruiz estés per aquí, era que tant ell com en Gabriel Brau, formaven part del Jurat del Concurs Fotogràfic organitzat per la coneguda marca de paper fotogràfic Canson.

Tot i ser una visita curta, va ser un privilegi de poder compartir aquells minuts amb dos monstres de la fotografia.

El meu agraiment a Beto Ruiz per haver capturat aquest moment tan especial per mi.

Misteri

El Montseny, un indret proper i el qual no hi vaig tot el que crec que es mereix.
La veritat és que el dia que vaig fer aquesta foto vaig disfrutar molt, vam tenir molt bona llum, boira i sobretot molt bona companyia.

Amb elegància

Dies enrere vàrem fer una sortida familiar al Cim d'Àligues, és un lloc realment sorprenent i altament recomanable tant per grans com per petits.
 L'exhibició de vol és un repte pels que som aficionats a la fotografia, sobretot, si no tenim un equip fotogràfic adequat per aquest tipus de fotografia tan ràpida.
Malgrat que no tinc ni càmera ni òptiques adequades per aquest tipus de fotografia, crec que aquesta imatge és força interesant, espero que us agradi.

Nikon D300,  Nikon 18-200mm, a 135mm, 1/1000 a f/6,3 i 800ISO. Programa de prioritat de l'obturació +1,33  EV

  

 

 

 

 

 

 

 

HDR si però no.

La foto d'aquesta entrada és la mateixa que la de l'entrada anterior, però diferent.
Pràcticament mai faig imatges HDR o imatges molt contrastades semblants a les HDR, tot i que si estàn ben fetes m'agrada veure-les però no fer-les. Crec que no reflecteixen la realitat. Tot i que normalment  l'objectiu d'aquest tipus d'imatges és simplement aconseguir una imatge espectacular independenment de si reflecteix la realitat o no.
On si que m'agrada l'aplicació d'aquesta tècnica, és en el blanc i negre, tot i que també li doni un aspecte irreal. D'entrada, visionar una imatge en blanc i negre ja és una manipulació de la realitat perquè nosaltres hi veiem en color. Però aquest es un debat sense fi.
Precisament ahir vaig tenir una visita inesperada, la d'un gran fotògraf de natura,  juntament amb un altre gran fotògraf i amic que en aquest tema tenen opinions ben oposades.
La visita sorpresa ja us l'explicaré en un altre moment que ara ja us he fotut un bon rotllo.

Un mirall

Cop de mar

La setmana passada vam anar en família a fer una passejada per la Costa Brava. Passejar aquesta època de l'any per aquest indret del nostre país és fantàstic. Es respira una aire fresc, una tranquil.litat poc habitual en aquesta zona en altres èpoques de l'any, només hi havia una cosa que trenqués aquella quietut i aquell silenci, algun petit cop de mar com el de la foto.

Nikon D300,  Nikon 18-200mm a 27mm, 1/160 a f/10 a 400 ISO amb filtre polaritzador

Gegants

En aquest indret hi havia moltíssima contaminació lumínica, tal i com es pot apreciar en els arbres, tot i que crec que al contrastar tant em blau del cel  no queda del tot malament.

Nikon D300,  Tokina 11-16mm f2,8  a 11mm, 25 segons a f/2,8 a 200 ISO i amb trípode.